JA HI TORNEM A SER

S'han acabat les vacances! Tornem a la feina, a intentar viure el dia a dia del barri, qüestió gens fàcil d'altra banda, d'un barri en el que, malgrat el què diuen els molts entesos (?), no passa res que no estigui passant a d'altres barris de la ciutat. És un bon consol, no trobeu?. Als companys que han tingut fa pocs dies la visita dels "silenciosos" aquest argument els deu semblar d'allò més encoratjador. Per cert, des d'aquí el més incondicional suport i estima.

Viurem amb intensitat -viurem, que vol dir patirem- la continuació i la progressió de les obres del TGV; la manca d'aparcaments i els intents de implantar les zones blaves; la deixadesa pel que fa a la neteja i a la caòtica distribució i cura de les bateries de contenidors que alegren els nostres carrers i cantonades; la deixadesa, també, del que podrien ser zones ajardinades i de la Plaça de l'Assumpció; la manca de llum a les nits, etc, (podríem tornar a fer el famós llistat per poc que ens hi esforcéssim), i la plaça...

I, diguin el que diguin, el que passa al barri és el que passa al barri. I no ens serveixen les estadístiques ni els consols de que no ens passa res que no sigui el comú que a altres llocs. Estem arreglats!
I no em vull oblidar d'esmentar -i preguntar-me- si haurem d'esperar a la Festa de l'any vinent per tenir una nova marquesina a alguna de les moltes parades de la línia 5 del bus. I això que ara ve -vindrà?- l'època de les pluges i el fred.
En fi, segur que tots hem carregat les piles durant les vacances. Llàstima que les descarregarem aviat amb aquest panorama. Haurem d'estar permanentment endollats, i a veure què passa.
Qui dies passa, anys empeny!

CLAM D'IMPOTÈNCIA I DE RÀBIA

Fa un temps quan en Miquel i jo ens barallàvem diàriament amb els nazis que varen ocupar la plaça Assumpció durant tres anys i tenien al barri “acollonit” amb la seva conducta, insolent, incívica, maleducada, agressiva... tothom ens preguntava: no teniu por? No, no era por, era ràbia, impotència i sobretot veure’ls contínuament, ens feia FÀSTIC.

I vàrem intentar lluitar contra aquest sentiment, perquè ni nosaltres ni ningú no ho hagués de patir.

Moltes denúncies, moltes; moltes hores de són o de tranquil·litat perdudes, moltes;  moltes corregudes per evitar que fessin mal a algun immigrant que encara no hagués après que allò era terra prohibida, moltes; moltes humiliacions i amenaces, massa...

Desgraciadament ho vam aconseguir, ja no són al nostre barri, i diem desgraciadament perquè van ser ells qui van guanyar. Un dia, es varen deixar anar, estaven acostumats a fer el que volien amb la impunitat que entre tots els hi havíem atorgat i van enviar una persona a l’hospital en estat molt greu. Alguns són a la presó i altres no se sap on i la “banda” es va desfer, no se sap fins quan.

A tornat a passar, ara no són nazis són els coneguts per la policia com “els silenciosos”.

La matinada del 17 al 18 d’agost ens varen entrar a casa. Nosaltres dormíem i no ens vam adonar de res. Independentment del que robessin: documentació, claus, algun aparell, diners...Us imagineu una manera més cruel de veure violada la vostra intimitat?

Totes les coses que sens van endur eren a diferents llocs de la casa. Totes i cadascuna de les habitacions varen ser envaïdes per “els silenciosos”.

No cal que expliquem el que ha representat per a nosaltres: denúncies, renovació de papers, canvis de panys, hores i hores perdudes i el que ens queda...  però ens diuen que és  millor no parlar-ne, no fer-ne publicitat per no provocar la mal anomenada “alarma social” perquè segons els cossos de seguretat, la delinqüència a Sant Narcís, no és una cosa extraordinària, és la mateixa que a qualsevol barri de Girona.

Si els responsables de la seguretat ciutadana tenen les mans lligades perquè la justícia és, per desgràcia, la que hi ha o per qualsevol altre motiu, potser ha arribat el moment que els ciutadans de a peu fem alguna cosa, per petita que sigui, com fer-ho públic i no per crear alarma social sinó perquè com a mínim quan entrem a casa nostra puguem dir com abans, que bé, ja sóc a casa!, i que aquesta expressió de tranquil·litat, pau, descans, solitud, família, llibertat...no perdi el sentit, perquè si ens roben això, QUE ENS QUEDA.

I ara tothom ens torna a preguntar: no teniu por? No, no és por, és ràbia, impotència i sobretot una gran tristesa perquè ens han robat el més preuat de casa nostra i de la nostra família. Però també sabem que passats els primers dies d’angoixa ens refarem i no deixarem que res ni ningú ens obligui a viure amb por i tornarem a dir:  que bé, ja sóc a casa!.


Montse Casanova