Fa un temps quan en Miquel i jo ens barallàvem diàriament amb els nazis que varen ocupar la plaça Assumpció durant tres anys i tenien al barri “acollonit” amb la seva conducta, insolent, incívica, maleducada, agressiva... tothom ens preguntava: no teniu por? No, no era por, era ràbia, impotència i sobretot veure’ls contínuament, ens feia FÀSTIC.
I vàrem intentar lluitar contra aquest sentiment, perquè ni nosaltres ni ningú no ho hagués de patir.
Moltes denúncies, moltes; moltes hores de són o de tranquil·litat perdudes, moltes; moltes corregudes per evitar que fessin mal a algun immigrant que encara no hagués après que allò era terra prohibida, moltes; moltes humiliacions i amenaces, massa...
Desgraciadament ho vam aconseguir, ja no són al nostre barri, i diem desgraciadament perquè van ser ells qui van guanyar. Un dia, es varen deixar anar, estaven acostumats a fer el que volien amb la impunitat que entre tots els hi havíem atorgat i van enviar una persona a l’hospital en estat molt greu. Alguns són a la presó i altres no se sap on i la “banda” es va desfer, no se sap fins quan.
A tornat a passar, ara no són nazis són els coneguts per la policia com “els silenciosos”.
La matinada del 17 al 18 d’agost ens varen entrar a casa. Nosaltres dormíem i no ens vam adonar de res. Independentment del que robessin: documentació, claus, algun aparell, diners...Us imagineu una manera més cruel de veure violada la vostra intimitat?
Totes les coses que sens van endur eren a diferents llocs de la casa. Totes i cadascuna de les habitacions varen ser envaïdes per “els silenciosos”.
No cal que expliquem el que ha representat per a nosaltres: denúncies, renovació de papers, canvis de panys, hores i hores perdudes i el que ens queda... però ens diuen que és millor no parlar-ne, no fer-ne publicitat per no provocar la mal anomenada “alarma social” perquè segons els cossos de seguretat, la delinqüència a Sant Narcís, no és una cosa extraordinària, és la mateixa que a qualsevol barri de Girona.
Si els responsables de la seguretat ciutadana tenen les mans lligades perquè la justícia és, per desgràcia, la que hi ha o per qualsevol altre motiu, potser ha arribat el moment que els ciutadans de a peu fem alguna cosa, per petita que sigui, com fer-ho públic i no per crear alarma social sinó perquè com a mínim quan entrem a casa nostra puguem dir com abans, que bé, ja sóc a casa!, i que aquesta expressió de tranquil·litat, pau, descans, solitud, família, llibertat...no perdi el sentit, perquè si ens roben això, QUE ENS QUEDA.
I ara tothom ens torna a preguntar: no teniu por? No, no és por, és ràbia, impotència i sobretot una gran tristesa perquè ens han robat el més preuat de casa nostra i de la nostra família. Però també sabem que passats els primers dies d’angoixa ens refarem i no deixarem que res ni ningú ens obligui a viure amb por i tornarem a dir: que bé, ja sóc a casa!.
Montse Casanova
Montse Casanova
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada