Qui ens convida, que no és l'amfitriona -però se'n sent, i la resta la deixa- ens avisa que res del que allí es digui la farà canviar d'opinió. Encara no sabem, però, el motiu de tanta festa. El bon observador d'abans ara si que té bons motius per aixecar-se i marxar, però continua assegut a taula per tenir, si més no, quelcom per explicar als que l'esperen a casa. La cosa, però, no millora i no puc de deixar de tenir la sensació d'estar representant un paper d'una obra ja escrita que s'acosta inexorablement a un final que ni tan sols s'ha escrit en aquella taula. Ens mirem i continuem allí encuriosits però ara ja alerta.
El segon avís l'hem vist venir. Estic segur que moltes de les que es pensen ser les protagonistes son figurants que poden desaparèixer, o fugir, sense tenir el moment estel·lar que es creuen que es mereixen però que qui ens convida no té la intenció de donar.
Ha estat subtil, però no elegant. Tots els convidats, els del primer torn i els afegits, pugem el to i magnifiquem els moviments... un moment de lucidesa i la bena els cau. Es fa el silenci. Muts i teló.
El darrer monòleg d'aquest primer acte, va a càrrec de qui ens convida. Sense floriments , sense pompositat. Ja no li cal! . Pensa que la partida s'acaba quan ella fa aquest darrer moviment. Si ara sortiu al carrer, una breu nota ens convida a no aparcar el dilluns, i a fer-ho pagant a partir d'ara. La història la escriuen els que guanyen, i hom tendeix a deixar-la mig escrita, perquè els guanyadors mai sabem que ho som!!.
Ens ha menystingut i, sabent que no ens necessitava a la taula però que va voler que hi fòssim, la traïdoria és doble. Però ara la resta de l'obra ja no s'escriu en aquella taula ni a cap altra. Ara s'escriu - la podem escriure- als carrers .
Martí Carreras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada